botó que assenyale el retorn al sumari

LA MARELLENGUA

 

 

Peça en tres actes  de Pere Guisset

 

 

Actors del Grup Fontfreda de Ceret

HOMES:

ARNAUDIÈS Miquel

CARIGT Ala

QUINTANA Joan

ERRE Renat

GONZALEZ Guillaume

SAQUÈ Miquel

DONES:

GUILLOU Madó

BURGÉS Maria Carmen

PARAYRE Jaumeta

CAIXAL Alline

LOPEZ Lluïsa

CAGLIANO Maria Claudia

CAUSADIAS, Cristina

GUILLOU Clara

Música de la cançó Flor del jardí, BOSCH Andreu

Decorat, ERRE Emili



ELS PERSONATGES I LLURS INTÈRPRETS

 

 

 

 

 

Pere ROSSELLÓ, amo del mas Rosselló, 60 anys, per ARNAUDIÈS Miquel

JOANA, filla d'en Pere, 30 anys, per PARAYRE Jaumeta ( à revoir l'auteur fait parler un fill JOAN..? il faut rendre une cohérence dans le texte)

MARELLENGUA, criada del mas, 80 anys, per GUILLOU Mado

SASE (Françoise), segona dona d'en Pere, 55 anys, per BURGÉS M. Carmen

LOUIS, fill de la SASE, 25 anys, per SAQUÉ Miquel

RENÉ, altre fill de la SASE, 22 anys, per CAGLIANAO Maria Clàudia

Pau BOTIFARRA, vaquer del mas Rosselló, 45 anys, per ERRE Renat

VALLESPIR, pastor del mas Rosselló, 70 anys, per CARIGT Alà

MARCEL, un minyonet, 18 ans, per SAQUé Miquel

ROSA, una minyoneta, 16 anys, per CAUSADIAS Cristina

FELIPET, un senyor, 60 anys, per QUINTANA Joan

La Dona, padrina del mainatge, 50 anys, per PARAYRE Jaumeta

El mainatge, 10 anys, per GUILLOU Clara

FELIP, un cargolaire, 35 anys, per BURGÉS Maria Clàudia

BARTOMEU, un altre cargolaire, 35 anys, per CAIXAL Alina

El cantaire, un jove, 20 anys, per CAGLIANO Maria Clàudia

BALDIRI, el mestre d'escola, escriptor, 50 anys, per GONZALEZ Guillem

TRAMUNTANA, una minyoneta, 25 anys, per CAUSADIAS Cristina

EL CANIGÓ, un vell amb cabells blancs, 80 anys,

ANTON, un amic d'en BALDIRI, 40 anys, per SAQUÉ Miquel

EMPORDANA, germana de la MARELLENGUA, 83 anys, per LOPEZ Lluïsa

GUSTI, LLUìSA, CARME, una dona, cargolaires (afegits a l'acte II)

PIPETA, criada de la curandera (afegida a l'acte III)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ACTE I

 

L'escenari representa una sala de mas, amb un banc on caben tres persones.

és el mat', s'oeix un gall que diu bon dia a l'alba. Els ocells refilen. En Pere Rosselló, amo del mas, entra discutint amb el seu fill Joan. Seuen en el banc.

 

 

Escena I

 

PERE: No me reprotxis sempre el fet que me vaig tornar a casar: sabes bé que els penedits no són a Roma. Vaig mal caure, el casament és una loteria...

 

JOAN: I tu, aquest cop, no vas treure el gros lot! Creguis-ho!

 

PERE: Segur que no. Tant era agradable la teva mare, la meva primera dona, tant és rebeca la meva segona. La remaleïda Sase.

 

JOAN: I te mena pel cap del nas, la teva Sase! és veritat que la primera dona sovint és porquera i la segona... I això que vas anar a la cercar prou lluny.

 

PERE: Bé me podia pelar el nas, el dia que la vaig deixar parar tenda sobre el prat de darrere el mas, a la Sase, per passar les vacances ella i la seva mainada.

 

JOAN: Te vas deixar cargolar com un escolà! El primer any eren sota la tenda al prat, el segon els hi vas deixar la “remise”...

 

PERE: És l'any que plovia tant, l'any que Sant Galdric era tan empaperinat. Podia pas deixar la Sase i la seva canalla, amb un temps com feia, defora!

 

JOAN: I el tercer any, pertant no plovia, eren dins el mas. I el quart any era la teva dona i mestressa del mas! I d'ençà d'aquell dia tots, al mas, passem com diuen, a la rega.

 

PERE: És que, és de mal ferrar, és una burra guita, la Sase.

 

JOAN: És burra, és guita, mes pertant no té res de bèstia. Sap a on jeu el dimoni, la teva Sase. En poc temps ja t'ha fet vendre tots els camps de vora ribera.

 

PERE: Per a fer cases. La cosa és pla i bé ben estudiada. Val més cases, al dia d'avui, que propietats!

 

JOAN: Segur que la cosa és ben estudiada, ben estudiada per a ella! Tots els revinguts són al seu nom! I ara parla de fer desaparèixer tots els teus boscos per a fer residències secundàries.

 

PERE: Això també és ben estudiat! Que nos reporten, els boscos?

 

JOAN: Poca cosa, és entès. Mes que te reportaran les cases? Dos cèntims per a tu, vint francs per a ella. Mit aquí la proporció! I tu, carallet, deixes fer .

 

PERE: I carall, és la meva dona!

 

JOAN: Mes jo, renom d'un cap de suro, sóc el teu fill! Que te deixis despullar tu, vagi! Mes en te despullant a'n tu, me posa també nut a jo pel mateix fet!

(dans la distribution des rôles il s'agissait d'une fille JOANA que faisons nous il faut modifier et faire une lecture au feminin du texte)

PERE: N'hi haurà per a tothom, amb tot lo que tinc, passis pas ànsia!

 

JOAN: N'hi haurà per a tothom! Per als minyó i la minyona d'ella, mes a ne jo i a la meva germana que ja va partir de casa per poder se fer una plaça dins la vida i d'aqueix fet és obligada de treballar lluny del país, sabes lo que ens restarà? Els ulls per a plorar...

 

PERE: Joan, que descuides que soc encara aquí! Creues que deixaré despullar els infants de la sang de la meva sang?

 

JOAN: Tu! Pobre pare! Si al davant de la teva dona ets un titella! Aviat t'obligarà a li parlar en francès, i pertant comprèn el català, la garsa! Mes diu que li escorxes les orelles! Ens pren per pagesos que som pas acabats de fer!

 

PERE: Ets com ca i gat amb la Sase, tu. Vos podeu pas endevenir!

 

JOAN: Reconeixes que tan bé ella com la seva família no fan cap esforç perquè se lligui entre nosaltres una amistat, o almenys un semblant d'amistat. Som nosaltres que serem obligats a els hi parlar en francès! Mes em sembla que si van a viure en Itàlia són ells que aprendran l'italià, i si van a viure en Anglaterra, si se volen fer entendre, bé aprendran l'anglès! I aquí, del nostre català, no volen en saber res!

 

PERE: Bé n'hi ha, perxò, que s'hi posen, que cerquen a nos comprendre, a s'apropar de nosaltres. Són rares, mes n'hi ha! El germà de la Sase bé s'hi posa. Ja diu algun mot de català...

 

JOAN: Pas la teva dona! Ni la seva mainada! I per un d'aqueixos que diues, n'hi ha deu que proven de nos posar el peu sobre el ventre. Tot el que els interessa del teu mas, és les terres, el cel blau i el sol. Per tot lo altre, de tot el que és català, del nostre passat, de la nostra cultura, se'n fumen. No han mai comprès, o no han volgut mai comprendre lo que és la germanor catalana. Per ells, sem racistes. La teva Sase se pren per una intel.lectual i nos pren per endarrerits!

 

PERE: Carall, Joan, n'hi posaràs massa! Mira que els cosís de la meva dona són pas gent de fressa, són bona gent.

 

JOAN: Bona gent, potser. Mes són gent que no han mai coneixit ni comprès, ja t'ho he dit, aqueix amor que portem al cor els catalans els uns per als altres. No saben que si nos donem la mà per ballar la sardana ens la donem també dins la vida. Cau un dia malalt, i veuràs quin amor te porta la teva Sase, i veuràs de quina manera te curarà! Amb el mànec d'alzina, te curarà! I els seus infants t'escopinyaran sus la cara!

 

PERE: De tot això, el meu fill, ja ne tornarem a parlar. Sóc encara solid!

 

JOAN: Segur que ne tornaràs a parlar, mes ne parlaràs sol, perquè jo no seré mes aquí per t'escoltar.

 

PERE: I per què, sisplau?

 

JOAN: Perquè la teva Sase i els seus fills ja m'hauran tirat fora del teu mas, i no seré mes aquí.

 

PERE: Creues, tu, que me deixaré fer? Sóc jo, l'amo.

 

JOAN: Ets l'amo de què? Mes desperta-té, pare! Ets l'amo, d'acord, mes és la teva Sase que és mestressa! Obre els ulls, pare! Espia, la neboda de la teva dona t'ha fet arrencar una vinya per construir la seva casa. El seu oncle carnal te demana el camp prop de la ribera per a fer un hotel. I ets amo! A poc a poc, no te restarà res, no tindràs un racó per anar a pixar.

 

LA MARELLENGUA (que, en entrar, ha oït en Joan): Té raó en Joan. Vindrà un dia que no tindràs ni el pedrís de davant de la porta per seure. Hauràs tot perdut! I no tindràs ni la teva filla, ni el teu fill, ni cap amic, per te consolar, perquè a còpia de nos esprémer els hi haurem de deixar la plaça. I jo, com tots els altres, no seré mes amb tu. Seràs sol com un cucut!

 

PERE: Tu, no te cuidis d'això! Fes la cuina, frega els plats, dóna menjar al bestiar, cuida-té de viure i calla!

 

JOAN: Veiam, pare, si maltractaràs la pobra Marellengua! Que no te recordes que t'ha vist a néixer, la nostra vella Rosina? Que no te recordes més que ets tu mateix que li vas treure el sobrenom de la Marellengua?

 

PERE: No decuidi res! I si li vaig treure aqueix sobrenom, és perquè mai calla.

 

LA MARELLENGUA: Mai calli! Mai calli! Prou, si això dura, arribaran a me fer callar! Ja, quan la teva senyora és aquí, ja no puc dir ni piu! Aviat, com a ne'n Pau, el vaquer, aviat me donarà l'esquellí d'anunciar, i com ell, me caldrà fer sonar l'esquella abans d'entrar, per donar el temps a la teva Sase de fugir.

 

PERE: D'això, se'n guardarà prou! Jo viu, mai la Sase no gosarà te donar l'esquellí!

 

JOAN: Que ho sigui, pare! Que ho sigui!

 

PERE: Mes, ressabat! Hi ha plaça per a tots, al mas! Tan bé per a ells com per a vosaltres!

 

LA MARELLENGUA: D'acord, mes ellos volen la llur plaça i la dels altres. és a dir, la nostra.

 

JOAN: Segur!

 

PERE: El cap vos barrina, a vosaltres! Seu d'aquella mena de gent que veuen el mal a pertot.

 

LA MARELLENGUA: I tu ets d'aquells que avalen tot i diuen amen a tot! Visquem, que veurem coses. Mes tinc molta por que seran coses tristes per a nosaltres. (Dóna un bol a ne'n Joan per a prendre l'esmorzar). Té, Joan, deixem-lo dir i pren el cafè i llet abans d'anar a llaurar!

 

PERE: I no vos tracasseu. Tot s'adobarà. Té, vaig a te preparar el tractor. (Sall).

 

LA MARELLENGUA: Tu, Joan, esmorza! (En Joan seu al banc, a l'extremitat més allunyada de la porta de sortida, i se posa a esmorzar).

 

 

 

Escena II

 

 

La Sase entra amb els seus dos minyons, Louis i René, fills del seu primer matrimoni.

 

FRANÇOISE (a Joan): Il me semble que la moindre des politesses serait d'attendre les autres pour boire le café.

 

LA MARELLENGUA: Tu, ja ets mal llevada. O has pas dormit bé. Deues haver dormit de bocaterroses.

 

FRANÇOISE: Vous, je vous ai dit des milliers de fois de ne pas m'adresser la parole! Servez-nous le café au lait et gardez vos réflexions pour vous.

 

LA MARELLENGUA: Me callaré quan m'haureu escapçat la llengua. Per ara, encara tinc el poder de gastar xaliva.

 

LOUIS: Laisse tomber, maman. Tu ne la feras pas taire, cette vieille casserole.

 

LA MARELLENGUA: Potser que s' que sóc una vella casserola, mes tu ets un tup' esquerdat!

 

FRANÇOISE: De vous, j'en ai jusqu'aux oreilles. De vous et de votre patois. Si cela continue, si vous êtes impertinente à ce point, je vous demanderai d'aller vous faire voir ailleurs et de ne plus remettre les pieds dans ma maison.

 

LA MARELLENGUA: La vostra casa! I com hi aneu, senyora! Esteu segura que és la vostra casa?

 

FRANÇOISE: Un jour ou l'autre j'arriverai bien à vous faire taire. (Sall).

LA MARELLENGUA: No serà demà la vetlla!

 

LOUIS: Boucle-la, la tordue, et sers-moi mon café au lait. Et n'oublie pas la crème.

 

LA MARELLENGUA (servint el cafè): Té, i bé te pogués servir de purga. (Louis pren el bol, seu al banc en empenyent en Joan cap a la porta de sortida).

 

RENÉ: Pour moi, du café noir.

 

LA MARELLENGUA (servint): Té, i bé te pogués escaldar el paladar! (En René pren el bol i seu al costat d'en Louis, empenyent en Joan sempre del costat de la porta).

 

LA MARELLENGUA: Vull veure, Joan, si a cops de cul aquests dos no te treuran fora del teu banc.

 

FRANÇOISE (entrant): Et mon thé, il est prêt?

 

LA MARELLENGUA: Sí, senyora. Aquí la teniu, la vostra tisana. (La Françoise pren el te, i com que empeny ella també en Joan per poder seure al banc, el minyó, d'aquest fet es troba de culs per terra. S'aixeca i, sense dir res, sall).

 

LA MARELLENGUA: Un banc que va fabricar ell mateix! Amb fusta de roure! I ara ell no troba plaça per seure! Mireu que és trist!

 

FRANÇOISE: Que dites-vous, encore?

 

LA MARELLENGUA: Dic que avui el fumeu fora del seu banc, i demà el fumereu fora de la seva casa! (Sall, empaperinada).

 

LOUIS: Il est infect, son café au lait. (S'aixeca, posa el bol i sall).

RENÉ: Et son café, c'est du jus de chaussettes!

 

FRANÇOISE: il faudra bien qu'un jour je la mette au pas, cette vieille! Elle est sale, elle sent mauvais, et de plus elle se mêle tout le temps de ce qui ne la regarde pas! (S'oeix sonar un esquellí). Voilà l'autre! Lui, il ne sent pas mauvais, il pue! Il pue le cochon, il pue la vache, il pue la sueur! Il faudra bien qu'un jour j'en donne une de clochette à la vieille, tout comme au berger. Je ne veux plus la voir. (S'oeix un altre cop d'esquellí).

 

RENÉ: Décampons, le voilà. (Sallen)

 

 

 

Escena III

 

 

 

Entren en Pau Botifarra, el vaquer, i en Pere. En Pau fa sonar un esquellí.

 

PERE: Arresta, Pau! Me trenques les orelles amb el teu esquellí!

 

PAU: Carall, Pere, bé me cal assenyalar a la teva dona que arribi! Sabes que és ella que em va obligar a sonar l'esquellí cada vegada que arribi a algun rodal a on ella és! Bé me li cal donar el temps de fugir! Voldria pas que quedés ofegada per la meva olor!

 

PERE: Ja ho sé. Mes sabes, ho fa pas per mal. és perquè, la flaire d'estable, la pot pas suportar!

 

PAU: Té els narius molt sensibles! Jo belleu senti el fems, mes ella sent la...

 

PERE: No ho diguis, Pau! No ho diguis! Tenes encara sort que te permeti d'entrar dins la casa. D'altres te deixarien dins l'estable.

 

PAU: Me deixa entrar, sí, mes amb l'esquellí als dits! Mes per menjar i dormir me cal anar dins l'estable. Com vols, Pere, que d'aqueixa manera senti la rosa un vaquer! (S'oeix la Sase a parlar). Ja és aquí! I jo he pas près el cafè!

 

PERE: D—na l'esquellí i serveix-té. Poc que entrarà! (En Pere fa sonar l'esquellí del temps que en Pau beu el cafè).

PAU: Bé, Pere. Ara, salvem-nos, que el mal temps no trigarà gaire.

 

PERE: No trigarà gaire, dius tu? Jo pensi que ja el tenim aquí, el mal temps. Vaig fer una burricada, mes creguis, Pau, que ja la pagui. (Sallen)

 

 

Escena IV

 

 

Entren la Françoise i la Marellengua.

 

 

FRANÇOISE: Taisez-vous! J'en ai assez de vos jérémiades!

 

LA MARELLENGUA: Calleu-vós! Calleu-vós! No sabeu dir més que això. Per me fer callar, serà cosa difícil!

 

FRANÇOISE: Avez-vous rincé les bols?

 

LA MARELLENGUA: Ai, senyora, no puc esser a l'altar, a la processó i a cantar les vespres! Sóc vella i cansada, vaig a poc a poc!

 

FRANÇOISE: D'abord, a partir d'aujourd'hui, je ne veux plus vous voir. Il vous faudra, tout comme le berger, avoir une clochette à la main. Je ne veux plus vous rencontrer sur mon chemin. Dès que vous arriverez, avant d'entrer dans une pièce où je serai, il faudra sonner. Tenez, voilà la clochette. (Dóna un esquellí a la Marellengua).

 

LA MARELLENGUA: Senyora, si a en Pau no li fa res de portar l'esquella com el marrà del ramat, això és cosa seva. Mes heu de saber que jo no sóc una vaca lletera, i que no portaré mai l'esquellí.

 

FRANÇOISE: Alors je vous chasse. Quittez ma maison sur-le-champ.

 

LA MARELLENGUA: La vostra casa! Tornem-hí! La casa dels altres, voleu dir!

 

FRANÇOISE: Votre insolence dépasse les bornes! Prenez les saloperies qui sont dans votre sac, dans votre chambre, et dehors!

 

LA MARELLENGUA: Abans voldria saber lo que en pensa l'amo veritable d'aquesta casa, el senyor Pere.

 

FRANÇOISE: La patronne, c'est moi! Vous ne voulez pas la clochette, alors disparaissez. Et vite!

 

LA MARELLENGUA: Traureu mal a me fer desaparèixer, perquè si me tireu fora per la porta, tornaré a entrar per la finestra.

 

FRANÇOISE: C'est bien ce que nous verrons! (Sall, de pressa, i torna a entrar arreu portant un sac ple, que buida). Tenez, prenez vos sales affaires, et adieu. Je garde le sac, il est à moi! (Dins el sac hi ha velles cofes catalanes, barretines, faixes, un flabiol, un porrò, etc). Et que je ne vous retrouve point ici dans cinq minutes (Sall. La Marellengua arramassa les coses. S'oeix una música).

 

 

 

Escena V

 

 

Pere entra.

 

PERE: Què heu tingut? He oït que vos espicassejàveu amb la Sase? Què se passa? Què és tot això?

 

LA MARELLENGUA: Se passa, Pere, que la teva marquesa m'ha pregat molt gentilment de passar la porta, jo i tots els records que guardavi com a relíquies. Compti que vas a li dir, a la teva dona, que entre jo i ella, ja ho tenes triat, i que és ella qui se'n tornarà d'allà a on ha vingut. Que mai no l'haguéssem coneixida, Pere, aqueixa menjamantega! Apa, Pere, ves a li dir, i eixorits!

 

PERE (torbat): És a dir, la meva pobra Marellengua, que lo que me demanes de fer és difícil. Veues, t'estimi molt, ja ho sabes! M'has vist a néixer, m'has vist a créixer...

 

LA MARELLENGUA: T'he vist a fer burricades, com de te tornar a casar!

 

PERE: Sí, no ho denegui. Mes ara no puc tornar endarrere, m'he deixa embolicar...

 

LA MARELLENGUA: Segur que t'has deixat embolicar! Embolicar com un caramel de deu cèntims!

 

PERE: Pensava ben fer!

 

LA MARELLENGUA: Bé, mes avui tens l'ocasió de fúmer el cop d'escombra que fa menester en aqueixa casa! Posa-mé tot això fora. Ella, la seva nissaga i tota la seva família.

PERE: No puc! quasi tot el mas és seu, i el xic que me resta és hipotecat!

 

LA MARELLENGUA: Aixís, si ho comprenc bé, sóc jo que me'n cal anar? Deixes partir la teva vella Marellengua? Ara que sóc vella, malalta, mig arrendida, mig morta! I a on vols que vagi? Saps que dingús mes no me vol? Saps que sóc a les meves darreres bufades?

 

PERE: Ja ho sé, mes per desgràcia no puc fer res per a tu! Més tard, belleu...

 

LA MARELLENGUA: Més tard! Això mateix, Pere! Més tard, quan seré morta i enterrada, allavores serà hora de te cuidar de jo i de me defensar!

 

PERE: Ho lamenti molt. (En Pere vol ajudar la Marellengua a arramassar tots els seus records que ha escampat la Sase. La Marellengua li tusta suls dits).

 

LA MARELLENGUA: Deixa això, Pere, no toquis aqueixes relíquies, que amb els teus dits bruts me les embrutiries. Vés a trobar la Sase abans que t'escopinyi a la cara. (En Pere sall, cap baix. La Marellengua, amb tristesa, arramassa les seues coses... En Vallespir, el vell pastre del mas, entra. S'oeix una música).

 

VALLESPIR: Què tens, Marellengua? Què t'arriba? Què fas amb tots els nostres records de joventut?

 

LA MARELLENGUA: El meu bon Vallespir, me'n cal anar! Aquella llorma de la Sase m'ha pregat de desaparèixer. Tinc cinc minuts per partir!

 

VALLESPIR: Mes, i en Pere? Creues que te deixarà partir?

 

LA MARELLENGUA: En Pere? Cosa que no haguessi cregut, no vol aixecar el dit petit! Entre jo i ella, ha llestat la llorma! Ha llestat la Sase!

 

VALLESPIR: Mes, no pot ser! I a on vols anar?

LA MARELLENGUA: Poc que ho sé. Ara no puc m'arrambar enlloc. Dingú no els vol, els vells! Me n'iré un dia aquí, l'endemà allà, a poc a poc, sense pressar-me, i quan no en podré més, me deixaré caure sobre la terra que me va veure a néixer, i tot serà dit! I tinc molta por que les meves cames no me portin gaire lluny.

 

VALLESPIR: Mes te trobaran a mancar! Què serà el mas sense tu? Mes fins les gallines, els conills, i tot el bestiar se moriran d'enyorança!

LA MARELLENGUA: El bestiar, belleu s' m'enyoraran. Mes els altres...

 

VALLESPIR: Els altres...Ja ne tornarem a parlar. Per ara sapiguis, la Marellengua, que jo vinc amb tu. Sóc fart i refumut de fer de pastor per aqueixa gent. Les ovelles, que se les guardin.

 

LA MARELLENGUA: Tu també? Tu també ne tens prou?

 

VALLESPIR: Tant o més que tu. Perquè, espia! (Se sall un esquellí de dins la butxaca). Veus, a ne jo també em va donar l'esquellí, ahir, arreu que vaig arribar de muntanya amb el ramat.

 

LA MARELLENGUA: Tal com a ne'n Pau!

 

VALLESPIR: Sí, amb els mateixos ordres! és perxó mateix que anem a cercar les quatre xarandangues que tinc al corral, i endavant, Marellengua. Partirem junts! Anirem per la plana i la muntanya, i mal aniria que no trobéssim un corn, un vell mas abandonat, un cortal, una pallera o una estable per nos arrambar! Anem, ja t'ajudaré a caminar! (Sallen tots dos, s'ajudant mútuament. Se sent una música ).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ACTE II

 

 

El decorat representa un corn de muntanya, amb un roc per a seure.

 

Escena I

 

 

Un grup de cargolaires arriba del fons de la sala en direcció de l'escenari, tot cantant i rient. L'un porta un braçat d'eixirments, l'altre les gravilles, etc.

 

GUSTI: Cap ací! és aquí el camí de la font!

 

LLUìSA: Hem pas descuidat els cargols, almenys!

 

CARME: A on són els altres?

 

LA DONA: Han passat per l'altre camí, ja ens trobaran.

 

GUSTI: Penseu en els eixirments!

 

(El grup va avançant fins a davant de l'escenari. Hom murmura la sardana “Flors del jardí”. El teló s'aixeca a poc a poc.)

 

CARME (a Gusti): Mes a on és aqueixa font?

 

GUSTI: Aquí a sota, a un quilòmetre. Hem arribat, quasi.

LA DONA: Jo m'assenti un moment. (Seu i els joves sallen).

 

GUSTI: Vosaltres canteu i rieu, i haur'eu de plorar! Penseu en el pilot de cadavres de cargols que deixarem a la font! Moriran tots els cargols, tal com diu la cançó.

CARME: Canta-lé, Gusti, canta-lé.

 

GUSTI: Mireu que és una cançó trista, “La mort del cargol”!

 

LA DONA: Hi fa pas res, Gusti. Canta-lé. Del temps jo reprendré l'alè i podré acabar d'arribar a la font.

GUSTI: Bé, vaig a vos cantar el tros que me recorda. (Canta “La mort del cargol”).

 

LLUìSA: Mireu que se fa tard i els altres esperen a la font!

 

GUSTI: Té raó! Anem-hí!

 

(Sallen mentre se sent, baixet, la sardana. Entren la Marellengua i en Vallespir, que van caminant peniblement i fan un torn de l'escenari a bracet).

 

 

 

Escena II

 

 

LA MARELLENGUA: Sóc cansada, Vallespir, no podré arribar. Vés sol. Jo me quedi aquí. Fa dos dies que marxem, no puc anar més enllà.

 

VALLESPIR: Coratge, sabes que alguns amics ens esperen! Ells ens faran plaça sobre l'escon a la vora del foc, i ens arreglaran un corn de pallera per a dormir.

 

LA MARELLENGUA: Mes sóc tan cansada! Sóc tan cansada!

 

VALLESPIR: Fem un bufet! Asseu-té aquí, i després reprendrem la marxa endavant. Hi arribarem, Marellengua, hi arribarem! Hi hem d'arribar! Els darrers amics ens esperen.

 

LA MARELLENGUA: D'acord, Vallespir. Ho provaré. Mes no sé si les meves cames consentiran a me portar més endavant. Oeixi, oeixi la mort que me crida!

VALLESPIR: Si cal, te portaré a coll-burrec! Has de viure, Marellengua. I més tard, molt més tard, si sentim la mort venir, direm adéu als darrers amics, anirem a nos estirar al sol, de cares al Canigó, ens donarem la mà, i escoltant els ocells refilar una sardana ens n'anirem, junts, sense fer soroll, en escampant una llàgrima sul nostre país i el seu avenir! Lleva-té, Marellengua, i marxem. Hem de lluitar, i lluitarem fins al nostre últim extrem.

 

LA MARELLENGUA: Com m'ha calgut venir! Te recorda quan anavi lleugera i riallera? A pertot eri, a pertot me trobaven. Corria pels carrers de les ciutats, pels vilatges i veïnats, pel campestre, per les hortes, pels vinyers...A pertot i en tota cosa. Per la naixença de l'infant, per la primera paraula que deia, pel bateig, pel casament, i el dia de la seva mort. Sóc jo que tot sovint li tancavi els ulls. Eri estimada, apreciada de tothom. I ara, ara, Vallespir, no volen mes de jo! Sóc mal vista i malpresada, i aviat la mainada d'aquests masos a on he viscut me perseguiran en me gitant pedres! I pertant tinc el cor trencat de veure en Pau amb l'esquellí i de pensar que un dia tots tindran l'esquellí! He parlat massa, Vallespir, i sóc mig ofegada.

 

VALLESPIR: Parla, Marellengua, parla. Descansa el teu cor. Jo, veues, de l'esquellí no n'he volgut. Jo, únic pastor del mas, em fa dol de veure la fi que farà el mas d'en Pere! El mas Rossell—! Aquella gent, Sase i companyia, un cop hauran fumut tothom fora, fins i tot en Pere, seran amos del mas. I un dia o l'altre canviaran el nom, no serà més el mas Rossell—. Li posaran “Chez nous”, com diuen ellos, i tot serà dit. Sapiguis que prenia paciència, de fer de pastor al mas, només per tu, per ser amb tu, per t'oir, per te veure. Ara t'ho puc dir, ara que sem vells, ara que veiem les portes de la mort a s'entregirar: sempre he estat enamorat de tu, Marellengua.

 

LA MARELLENGUA: Que creues, carallet, que me n'havia pas envisat! Bé, Vallespir, no canviarem res de remenar el passat. Dóna-mé el braç i anem de cares al nostre avenir. Perquè si d'aqueixa me cal morir, vull morir prop d'amics.

 

VALLESPIR: Vine, Marellengua. Ens deixen sols! Han descuidat la nostra germanor! No s'envisen que, com en Pere, els tenen posats sobre el caliu a punt de ser torrats. Com cargols! Tots els del mas.

 

LA MARELLENGUA: No sé, no sé si podré, com t'he dit! Les forces me s'atuden. He rebut massa sotragada quan en Pere no s'és mogut, quan la seva Sase m'ha tirat fora del mas.

 

VALLESPIR: Ja trobarem ajuda, anemì!

(Sallen caminant peniblement. S'oeix altra vegada a cantar un cant català. Entren dos joves, un minyó, Marcel, i una minyona, Rosa. Hom sent la cançó “El sender florit”).

 

 

Escena III

 

 

MARCEL: Ça chauffe, près de la fontaine. Ecoute nos vieux!

 

ROSA: Les escargots leur ont donné soif. Et quand ils ont soif, ils boivent. Et quand ils ont bu, ils chantent.

 

MARCEL: Ils se défoulent à leur manière.

 

ROSA: La cargolade, ils aiment ça!

 

MARCEL: Ils sont cucul, nos vieux! Moi j'en ai plein les bottes de leurs sempiternelles chansons: “Joan del Riu”, “Muntanyes del Canigó”, “Muntanyes regalades” ... Ça suffit! C'est un peu usé!

 

ROSA: Moi, ce sont leurs escargots et leur ailloli! Je ne peux pas les digérer! Je préfère le beurre!

 

MARCEL: Ecoute! Ça reprend. Les voilà partis pour une sardane! (S'oeix cantar una sardana). Ils le chantent, ils le braillent qu'ils sont catalans! Ils dansent la sardane mais tout s'arrête là: ce sont des Catalans folkloriques.

 

ROSA: Tu crois?

 

MARCEL: J'en suis sûr. La meilleure des preuves, c'est qu'ils ne nous ont jamais parlé catalan à nous, leurs enfants. Aussi, si on le comprend, on ne le parle pas. Parce qu'eux non plus, dans la vie courante, la vie de tous les jours, ils ne le parlent pas. Ils le parlent les jours de folklore, pour les aplecs ou les cargolades. Et la plupart le parlent par snobisme!

 

ROSA: Par snobisme! Tu crois pas que tu pousses le bouchon un peu loin?

 

MARCEL: Je ne crois pas...

 

(Entren en Vallespir i la Marellengua, que no pot més caminar. Vallespir la fa assentar).

 

VALLESPIR: Si us plau, ajudeu-mé! Aqueixa dona s'acaba, no pot caminar més!

MARCEL: Qui c'est?

 

ROSA: C'est la Marellengua, une vieille qui rode toujours par-ci, par-là!

 

VALLESPIR: Si us plau, tingueu-li el cap, que li vull donar a beure.

 

MARCEL: Mais elle est horriblement vieille, sale et laide!

 

VALLESPIR: Si us plau!

 

MARCEL: Mais laissez-la mourir en paix! Ne voyez-vous pas qu'elle est à l'agonie?

 

ROSA: Sûr qu'elle sera mieux là-haut. Et personne ne la pleurera, ici.

 

VALLESPIR: Sí, jo! Jo la ploraré. Jo i algun altre. I potser vosaltres, més tard!

 

MARCEL: Oh, vous savez, nous on oublie vite! Et puis elle n'a peut-être qu'une syncope!

 

VALLESPIR: Passeu, donques, el vostre camí' i deixeu-lé morir! I dir que seu fill i filla de catalans! (Els joves sallen).

 

LA MARELLENGUA: Són mainada, no saben lo que fan!

 

VALLESPIR: Què els hi costava de m'ajudar a te donar una set d'aigua?

 

LA MARELLENGUA: És igual, Vallespir, és igual. No és això que m'hauria tret d'afer!

 

VALLESPIR: Qui sap? (Va, amb un got, a cercar aigua a la font). Té, beu, perxò!

 

 

 

(Entra un senyor, en Felipet).

 

 

 

 

Escena IV

 

 

VALLESPIR: Senyor Felipet, arribeu bé.

 

FELIPET: Per què fer?

 

VALLESPIR: Per me donar ajuda! La Marellengua, pobreta, s'atuda. Haur'em de provar de la portar fins al cortal, per aquí' dalt.

 

FELIPET (espiant la Marellengua): El meu bon Vallespir, no se'n val la pena. La Marellengua és a les envistes dels darrers badalls.

 

VALLESPIR: Hem de provar! Tant com hi ha vida, hi ha esperança!

 

FELIPET: Te dic que és massa tard. No podrem res més per a ella.

 

VALLESPIR: No és mai massa tard per a ben fer! Si quan feia de criada pels uns i els altres, si quan començava de ser fer vella i d'anar mal, la Marellengua, si l'haguéssiu ajudada, si vos haguéssiu preocupat d'ella, no seria vella abans d'hora, no seria aquí avui, no seria aquí a la vora d'un cam', s'enganxant a la vida tant com pot.

 

FELIPET: Descuides que jo, si eri (i sun) molt bé amb la seva germana de l'Empordà, no eri gaire bé amb ella. La trobavi mal pentinada, mal acotrada, i moltes vegades posant peu fora camí.

 

VALLESPIR: Aixís, si ho comprenc bé, si era la seva germana li portaries ajuda. Siguent la nostra vella Marellengua, no cal comptar amb tu? Per tu, val més que la seva germana de l'Empordà porti dol que de la veure viure a ella! I quan serà morta, què hauràs guanyat? Has descuidat que el poble no coneix que ella? Al mas, al vilatge, no l'han coneixida que mal pentinada!

 

FELIPET: Per a ella, ja he fet prou.

 

VALLESPIR: I què has fet per a ella sinó la criticar, sinó la tractar de malgirbida?

 

FELIPET: Mes no pots denegar que cada any la convidavi pels focs de Sant Joan. Per Pasqúes també la convidavi a menjar bunyetes i a cantar els “Goigs dels ous”.

 

VALLESPIR: I creues tu que és amb això que la Marellengua podia viure? Creus que és en hi pensant dos o tres cops l'any, tu com tants d'altres, creues que la pobra Marellengua podia aguantar?

 

FELIPET: Mes havia de seguir l'exemple de la seva germana. Te torni a dir que havia de se vestir com cal, i de se pentinar.

 

VALLESPIR: Si li haguéssiu comprat vestidura, si li haguéssiu comprat una pinta per se cofar, haguéssiu fet més que amb els focs de Sant Joan i les bunyetes de Pasqúes.

 

FELIPET: Si se reviscola, hi pensaré en lo que dius. Mes tinc molta por que ara no té menester de res.

 

VALLESPIR: Creues que no té menester de res? I bé sapiguis que no ten menester de tu! Sall-nos de davant i vés! Vés a la criticar! Vés a dir que la Marellengua és morta, esparracada i malgirbida! Ja ens en sortirem sense la teva ajuda. Tira de llarg, Felipet! Tira de llarg que ens amagues el nostre sol. I si la cal pentinar i mudar per la salvar, la pentinaré i la mudaré. (En Felipet sall. S'oeix a sonar l'esquellí d'en Pau).

 

 

 

 

Escena V

 

 

VALLESPIR: En Pau! Sem salvats! (En Pau entra corrent i fent sonar l'esquellí). Pau, arribes com un salvador! Ens has de treure d'aquest mal pas!

 

PAU: Sabes, sóc pressat! He fet una falta: he descuidat de fer tritllar l'esquellí i la Sase m'ha ensopegat! I ara tinc els seus dos fills que me persegueixen i me fan córrer a cops de peu per les anques.

VALLESPIR: T'ho has cercat! Aqueixa gent te farien prendre una buina de vaca per un formatge fresc. és com de te fer córrer amb un esquellí a la mà! Tens pas vergonya?

 

PAU: Carall, si vull menjar me cal fer una espatlla de burro i l'altra de bèstia! Amb el ventre ple, costa pas de fer sonar l'esquellí.

 

VALLESPIR: Bé, fume-hó com vulguis. Per ara el que pressa és de portar la Marellengua fins al cortal d'allà, i després anar a cercar un metge acapaç.

 

PAU: Mes no puc, Vallespir! No puc! Si per llamp aquells dos me troben traginant la Marellengua, no és a cops de peu per les anques que me perseguiran, serà a cops de fusill! La poden pas veure, ja ho sabes, i el que desitgen ells és que se mori el més aviat millor! (S'oeixen els dos que criden) Els oeixes? Si els esperi aquí, podes creure que les meves anques prendran quelcom! Sé que s'han calçat de sabates ferrades! Perdona-mé, Vallespir, mes ja ho veus: pressa més una cosa que altra, i les sabates ferrades no em fan goig! (Sall corrent i fent sonar l'esquellí).

 

LA MARELLENGUA: Ho veues! I molts fan com en Pau! Cadascú prega per la seva capella!

 

VALLESPIR: I bé, espera-mé! Ja hi vaig jo a cercar ajuda! Ja iré jo a mirar un metge! I malgrat tots, te curarem! I tornaràs a córrer pel campestre per una bona passada. Prova de dormir en m'esperant. (Sall).

 

 

Escena VI

 

 

Entra un mainatge que dóna la mà a una dona. A l'altra mà duu un ramellet de flors campestres.

 

 

EL MAINATGE: Dis, mémé, pourquoi cette vieille femme dort-elle au bord du chemin?

 

LA DONA: Perquè és vella, molt més vella que jo!

 

EL MAINATGE: Comment s'appelle-t-elle, dis, mémé?

 

LA DONA: Jo l'he sempre coneguda pel seu sobrenom de la Marellengua.

 

EL MAINATGE: Mais elle est peut-être malade?

 

LA DONA: Segur que és malalta, amb els anys que porta! Té la salut pla i bé esmussada!

 

EL MAINATGE: On, pourrait peut-être l'aider, dis, mémé?

 

LA DONA: Dorm! Deixa-lé dormir! No te cuidis d'aixó!

 

EL MAINATGE: Elle ne bouge pas, elle est peut-être morte?

 

LA DONA: Més forta raó per ho deixar cotiu!

 

EL MAINATGE: On l'a peut-être tuée?

 

LA DONA: Diguis pas bestieses, si algú li té malícia no irà perxò fins a la matar!

EL MAINATGE: Qu'est-ce qu'on doit faire?

 

LA DONA: Passar de llarg, en fent semblant de no s'envisar de res.

 

EL MAINATGE: Mais tu es sans coeur, mémé! ça ne te fait absolument rien de voir cette femme morte ou en train de mourir?

 

LA DONA: I sí, me fa quelcom! Que creues que som de pedra! Hem estat sempre bé amb ella!

 

EL MAINATGE: On pourrait tout de même s'en occuper!

 

LA DONA: Tirem de llarg, t'he dit! Sabes que el teu pare no vol que freqüentis gent aixís!

EL MAINATGE: Un jour peut-être tu le regretteras de ne pas l'avoir aidée.

 

LA DONA: Gairebé que si! Mes val més que fugim de per aquí!

 

EL MAINATGE: Mémé, ce n'est pas bien ce que nous faisons!

 

LA DONA: Tirem avall, he dit. (Sallen).
 

Escena VII

 

 

Entra en Vallespir seguit de dos homes, en Felip i en Bartomeu, que fan partida del grup de cargolaires.

 

VALLESPIR: Teniu, és aquí! Belleu és morta!

 

FELIP (espiant la Marellengua): Mes no, és pas morta! és solida! Aixó són vells que mai no se moren. Dóna-mé la borratxa, Bartomeu! Un cop de vi de granatxa i la veuràs se reviscolar!

 

VALLESPIR: Vos dic que és a les darreres bufades! No la podem deixar aquí!

 

BARTOMEU: Mes sí, home! T'ets atribolat per poca cosa! Deixem-lé se reposar un poc. és només cansada, aqueixa dona.

 

FELIP (donant beure a la Marellengua): Mira, mira, Vallespir! Mira com és morta! Veues com teta bé el granatxa. és un bon senyal!

 

BARTOMEU: Bé, Felip, anem de pressa, que aquella pandilla se menjarien tots els darrers cargols!

 

FELIP: Tenes raó! Vallespir, ens has destorbat per pas res! és fresca com un lliri la Marellengua! Un cop reposada, no s'hi coneixirà res! Té, te deixem la borratxa! I, de temps en temps, fes-lé tetar! (Sallen).

VALLESPIR: Pobra Marellengua! M'oeixes? Ho veus a on hem arribat? Pressa més d'anar a menjar cargols, beure i cantar! No s'han envisat que sant Pere va per t'obrir la porta.

 

LA MARELLENGUA (que té dificultats per parlar): No hi podem res! Que no has vist que han begut massa! I després, Vallespir, al dia d'avui, qui fa cas d'un ferit, d'un malalt que panxega sobre un camí? En demés, si aqueix malalt és una vella com jo!

 

VALLESPIR: Mes els havies criats, els hi havies donat teta, a ne'n Felip i a ne'n Bartomeu!

 

LA MARELLENGUA: Ja ho sé! Sóc la llur dida! Han mamat la meva llet! Ja ho sé que són quasi, quasi els meus fills.

VALLESPIR: I te deixen morir aquí, com un ca!

 

LA MARELLENGUA: Mes t'he dit que han begut! No hi poden res!

 

VALLESPIR: Per ells, tot se resumeix a cargolades, aplecs i focs de Sant Joan. Canten i ballen, i no s'atalaien que tu arribes a terme.

 

LA MARELLENGUA: No facis cas d'ells, Vallespir! Dóna-mé la mà i gira-mé de cares al Canigó! Els batecs del meu cor se fan petits, petits. Pensi que l'hora és aquí.

 

VALLESPIR: No diguis bestieses! Els ocells no refilen encara la darrera sardana!

 

LA MARELLENGUA: Sí, Vallespir, sí! L'oeixi! (S'oeix a cantar una sardana, i un minyó entra, portant penjada al coll una guitarra)

 

EL CANTAIRE: Què passa, Vallespir?

 

VALLESPIR: Si us plau! Demani ajuda! La Marellengua se'n va, i sóc massa vell per a la portar fins al cortal.

 

EL CANTAIRE (espiant la Marellengua): Segur que és mal fumuda! Espereu, Vallespir, vaig a cridar el meu amic que me segueix. és molt espavilat, ell! és un mestre d'escola, i de tant en tant escriptor. Ell sabrà millor que nosaltres com cal manejar una vella malalta. (Cridant). Baldiri! Veiam, vine! (A ne'n Vallespir). Veureu que junts, tots tres, traurem la Marellengua d'aqueixa vora de sender.

 

BALDIRI (entrant): De què va?

EL CANTAIRE: Espia! La Marellengua i en Vallespir tenen menester de nosaltres. No poden aguantar més.

 

BALDIRI: Aquí no podrem fer res. Hem de baixar la Marellengua al vilatge! La portarem tots dos! I vós, Vallespir, és que ens podreu seguir?

 

VALLESPIR: Per la Marellengua, fins al cap del món, vos seguiré! Ben cofada o mal pentinada, vull i cal que visqui, la meva Marellengua!

 

BALDIRI: Donques, endavant!

(Sallen. Baldiri i el cantaire porten la Marellengua, seguits per en Vallespir).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ACTE III

 

 

 

Entren la Pipeta i l'Empordana.

 

Escena I

 

 

EMPORDANA: És encara lluny, Pipeta?

 

PIPETA: És aquell poblet que se veu per damunt els castanyers. (El mostra amb el dit). Allà, veus?

 

EMPORDANA: I diues que ara va bé? Ella que era deixada per tots els metges, curanderos i curanderes, i fins i tot per la teva mestressa? S'ha reviscolat?

 

PIPETA: Vos dic que és fora d'afera!

 

EMPORDANA: Jo, què voleu que us digui. Tinc molta por que no sigui que una revifalla! La darrera vegada que la vaig veure pensava que no comptaria gaires primaveres de més.

 

PIPETA: I bé, sapigueu, Empordana, que ha partit per viure una bona passada de més! Ara, el que caldria, és que la prenguéssiu amb vós, caldria que visquéssiu juntes. Ara que torna a ser en bona salut, la Marellengua, s'haurien de prendre per la mà amb el vell Vallespir i s'arrambar amb vós!

EMPORDANA: Us he dit, no sé quantes vegades que potser no seria una bona solució! Sem germanes, és entès, mes d'aquí a viure juntes! Qui sap el que ne sortiria? Tant podrien ser ramellets de flors com un escampill de llampecs i de trons. I de cap manera no vull renyir amb la meva germana! Tenim tantes coses en camú! Sem de la mateixa raça i si belleu no tenim el mateix caràcter el nostre cor té els mateixos batecs. I després, no descuidem que jo també tinc un amo. Em deixa alguna llibertat, ara, mes no sé el que en pensaria si li deia que em vull arramassar la Marellengua i el vell Vallespir. Se cal donar compte, en demés, que tinc molts problemes jo també amb el meu amo. I problemes de molt mal aplanejar! Mes perxò, sóc contenta de saber que la meva germana torna a córrer amb salut. Que tornarà a ballar sardanes, i que tornarà a cantar cançons catalanes. I Que tornarà a aprendre als fills i filles que neixeran al mas Rosselló, en els fent saltar sobre la seva falda, a parlar català.

 

PIPETA: Bé, senyora Empordana, belleu ens haur'em de moure i acabar d'arribar.

 

EMPORDANA: Tenes raó. Que me triga de fer una abraçada a la Marellengua. (Sallen).

 

 

Escena II

 

 

En Baldiri i l'Anton entren.

 

 

ANTON: Qui són aqueixes dues que estàvem escoltant, Baldiri?

 

BALDIRI: És la Pipeta, la criada de la Maria, la curandera, i l'altra és l'Empordana, la germana de la Marellengua, que deu venir a la veure.

 

ANTON: Poc que la reconeixirà més !

 

BALDIRI: És veritat! Tots, vells i joves, els cantants, els escriptors, els del Foment i els dels diversos altres grups, tots hem en fi descuidat totes les nostres opinions divergents. Ens hem posat d'acord i tots units hem tret la Marellengua d'aqueix dolent pas.

ANTON: Ja us heu despertat just! Si haguéssiu badat algun temps més, qui sap a on seria, la Marellengua. Ara bé, l'heu salvada. I ara, que fareu? L'heu de fer viure!

 

BALDIRI: És aquí que torna el mal: els esclops se fan justets! és aquí que tornem a ser en desacord. Els uns volen que se'n torni al mas, i que no se mogui més. Els altres volen que vagi a viure amb la seva germana. I, en fi, d'altres encara volen fer-li una vil.la, una vil.la amb un jardí al torn, una vil.la oberta a tots perquè puguem, dins aqueix jardí, acompanyar els nostres infants.

 

ANTON: Poseu-vos d'acord de pressa, perquè una altra sotracada no la suportaria pas!

 

BALDIRI: Tenes raó. Mes per ara el que importa és que l'hem salvada. Bé, anem marxant, que potser far'em tard! (Sallen).

 

 

 

 

Escena III

 

 

Pere Rosselló entra, tot suat. S'assenta sobre la penya i s'eixuga la cara. En Vallespir entra de l'altre costat.

 

 

VALLESPIR: Té, Pere! Que rodes, aquí? Que la Sase t'ha signat el passaport?

 

PERE: En Vallespir! En fi! I bé, com va?

 

VALLESPIR: Vaig bé, Pere, vaig bé!

 

PERE: No pregunti això per tu. Com va, ella?

 

VALLESPIR: Qui, ella?

 

PERE: No facis el papullum! Com va la Marellengua?

 

VALLESPIR: És ara que véns a la mirar? Si hagués anat per tu, Déu sap on seria! Que no te recorda que la vas fúmer fora del mas?

PERE: Te demani com va, no el que vaig fer.

 

VALLESPIR: I bé, va bé. Ben bé!

 

PERE: Vallespir, me treus un pes del cor! Després d'aquell desgraciat dia, el remordiment me persegueix. No dormi més. No mengi més. A pertot arreu veig aquella pobra dona vella, torcida, malalta, arrendida, a córrer pel món sola i desesperada. Ella que havia tant fet per a nosaltres!

 

VALLESPIR: Te planyi, Pere! Mes, si s'hagués refiat de tu, ja seria morta i enterrada!

 

PERE: Qui li ha portat ajuda?

 

VALLESPIR: Un minyonet, jugaire de guitarra, un mestre d'escola escriptor i tot un vilatge! El mestre d'escola va avertir tothom, va remenar cel i terra per a trobar un metge acapaç. I no va trobar un metge, mes dos, tres, deu metges que van venir a curar la Marellengua! El jugaire de guitarra la va vetllar nit i dia. No la van deixar ni un minut ell i els seus amics, cantant per la distreure i li tornar el gust de la vida.

 

PERE: I a on és ara?

 

VALLESPIR: Ara torna a córrer a pertot arreu. és aquí, és allà, és a un altre rodal. No s'arresta, camina, camina, i el jovent li porta flors. No és més la Marellengua que vas tirar fora de la teva casa! Si la veies!

 

PERE: Tant, ha canviat?

 

VALLESPIR: Podes creure que sí! Quan va arribar al vilatge, portada pel nostre amic el jugaire de guitarra i el mestre d'escola, la Marellengua era gitadora, bruta de fang, esparracada, mal cofada, malalta, mal vista per molts, descuidada pels altres. Mes tothom s'hi va posar. Tota la gent del vilatge la van netejar, perfumar, vestir, calçar, cofar. Fins que d'una eruga ne van fer una papallona, una papallona de mil colors!

 

PERE: I ara, no sabes a on és?

 

VALLESPIR: Mes t'ho he dit: és ací, és allà, és a pertot! A pertot ben rebuda, a pertot li fan festa, li donen ramellets de flors.

 

PERE: Si la veues, diguis-li que em perdoni! Diguis-li que al mas moltes coses han canviat. Diguis-li que, la Sase, he reeixit a la ferrar. Ara sap que si vol viure al mas és ella i la seva mainada que han d'aclapar l'esquena, i no pas vosaltres. Són ells que han de viure com nosaltres, i no pas nosaltres com bo els hi sembla a n'ells!

 

VALLESPIR: És aixís que se passa, ara, al mas?

 

PERE: És aixís. I per sempre més serà aixís! La Sase i els altres, ja que són aquí, que hi restin. Mes que no se cuidin de res. (S'oeix un esquellí).

 

VALLESPIR: Sí, mes, donques, Pere, com va que en Pau porti encara l'esquellí? és ell, no, que fa sonar l'esquellí?

 

PAU (entrant): No, Vallespir, ara l'esquellí és el fill de la Sase que el fa sonar! No pas perquè tothom fugi, no. és perquè tothom s'arrotlli amb nosatres! (Cridant:) Prou! (L'esquellí s'arresta). (Cridant:) Torna-hí! (L'esquellí torna a sonar). Prou! (L'esquellí s'arresta). Veues, Vallespir, com tot canvia! I, espia, sóc jo, ara, que porti sabates ferrades!

 

PERE: Veues que la Marellengua pot tornar quan voldrà. La porta del mas és oberta.

 

PAU: No pas oberta: és esbatanada! I jo també li haig de demanar perdó!

 

PERE: I tu també, Vallespir, tenes plaça al mas. I si no podes fer res més en hivern, sempre usaràs el teu cul de calces sobre l'escon. I a l'istiu usaràs el pedrís al davant de la porta, en prenint el sol.

 

VALLESPIR: I no me caldrà l'esquellí?

 

PERE: Els esquellís, d'ací endavant, no en portarem, nosaltres, més que per ballar la cascavellada. (S'oeixen cantarelles).

 

VALLESPIR: Em sembla reconèixer la veu de la Tramuntana. Bon dia, Tramuntana!

 

TRAMUNTANA (entrant): Vinc amb tots els amics a esperar la Marellengua! Sóc aquí amb el foment, la cobla, l'escriptor, el teatre, els cantaires, totes les tradicions i tot un poble. Tothom descuida les malignes, tots se donen les mans i tots veneren la Marellengua reviscolada, mudada i ben pentinada.

EL CANTAIRE (entrant): La Marellengua, la nostra Marellengua és aquí. Me segueix. Puja, donant el braç al nostre vell Canigó. Per la rebre com ho mereix, cantem-li una cançó! (Canta “Flors del jardí”).

 

TRAMUNTANA (cridant): Que visqui la Marellengua!

 

TOTS: Que visqui!

 

(S'oeix, lluny, una cobla que toca una sardana. El so va s'apropant. La Marellengua, una Marellengua transformada, jove, bonica, portant una roba roja i groga, entra donant el braç a un vell amb cabells blancs. Tots fan rotllana entorn d'ella.)

 

TRAMUNTANA: Que visqui la Marellengua!

 

TOTS: Que visqui! I que visqui nostra germanor!

 

(S'oeix, de més en més fort, la cobla, que no cobreix, peró, la veu d'en Vallespir).

 

VALLESPIR (a la Marellengua): Marellengua, en Pau i en Pere Rosselló te demanen perdó de tot!

 

LA MARELLENGUA: Ja són perdonats, Vallespir. Com he perdonat a tots! Mes avui vull que tothom sapigui que eri, som i seré!

 

(La cobla s'oeix fort, i tothom se posa a ballar la sardana al torn de la Marellengua somrient).

 

 

 

TELÓ